divendres, 27 d’agost de 2010

Raimon Panikkar, la veu del diàleg

El filòsof, teòleg i escriptor barceloní Ramon Pániker Alemany, conegut com a Raimon Panikkar, va morir ahir a l'edat de 91 anys a la seva casa de Tavertet, a Osona. Fill de mare catalana i pare hindú, el seu pensament sempre ha girat al voltant del diàleg, no només intercultural, sinó també interreligiós i interdisciplinari. Posant el respecte com a base de les relacions, Panikkar va defensar els ponts entre Orient i Occident i entre les religions cristiana, hindú i budista, sempre empès per la profunda convicció que els homes i la seva realitat superen les idees i les teories.
Germà del també filòsof i escriptor Salvador Pániker –amb qui discrepava intel·lectualment–, Raimon Panikkar es va formar en diferents disciplines: la química, la filosofia i la teologia. Va estudiar batxillerat a l'escola dels jesuïtes i després va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar ciències químiques. Gràcies a la seva condició de fill d'estranger, va esquivar la Guerra Civil i va continuar la seva carrera a Alemanya, concretament a la Universitat de Bonn. Es va llicenciar en ciències químiques per la Universitat de Barcelona i en filosofia per la Universitat de Madrid, on l'any 1946 va obtenir un doctorat en filosofia. El 1958 també es va doctorar en química per la Universitat de Madrid amb una tesi sobre el sentit de la ciència i les seves relacions amb la filosofia. Finalment, es va doctorar en teologia per la Universitat Lateranense, a Roma, el 1961.
El 1946 va ser ordenat sacerdot a Roma. Quan va tornar d'Alemanya a Barcelona, fugint de la Segona Guerra Mundial, va conèixer Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Va ser integrant d'aquesta institució fins als anys seixanta. El 1966 va ser nomenat professor a la Universitat de Harvard i després es va traslladar a la Universitat de Califòrnia, a Santa Barbara, on va impartir classes d'estudis religiosos del 1971 al 1978. També va exercir d'investigador a la Universitat de Mysore i la Universitat de Beranés.
Fascinació per l'Índia
A banda d'interessar-se per la història i la filosofia de les religions, va aprofundir sobretot en la cultura hindú, que va descobrir en un primer viatge que va fer a aquest país el 1955. Durant anys va viure a cavall entre els Estats Units i l'Índia, però, tot i haver-hi viscut durant molts anys, sovint insistia que no havia arribat a conèixer a fons aquesta civilització.

Lluita per la pau

Panikkar sovint parlava del pluralisme i distingia entre el pluralisme mal entès, quan genera conflicte entre diferents identitats, i el ben entès, quan prima la comprensió de l'altre. En aquest sentit, va defensar el diàleg en el context plural, un pas imprescindible per a la pau. Per tal de treballar per un món millor, va crear la fundació Vivarium a Tavertet el 1988, un any després del seu retorn definitiu a Catalunya, un espai de contemplació i estudi, així com una plataforma per donar a conèixer el seu pensament.
La seva feina li va merèixer la Medalla d'Or al mèrit cultural de l'Ajuntament de Barcelona el 2009 i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999. A més, va rebre el títol de Cavaller d'Honor de les Arts i les Lletres del govern francès el 2000.
“La filosofia no és amor a la saviesa, sinó també saviesa de l'amor”, va afirmar en alguna ocasió. Per divulgar la seva “saviesa de l'amor”, aquest intel·lectual va desenvolupar una obra extensa de prop de vuitanta títols que han estat traduïts a diverses llengües. Amb un llenguatge diàfan i entenedor, va saber exposar les seves teories i donar-les a conèixer.
Alguns dels seus títols emblemàtics editats en català són, entre d'altres, Invitació a la saviesaPau i interculturalitat, una reflexió filosòficaLa nova innocència; Benaurada senzillesa i El diàleg indispensable, pau entre les religions.

Un home espiritual


El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va lamentar ahir la desaparició de Panikkar i va destacar que “irradiava una espiritualitat que Catalunya necessita”. “Realment, amb la seva pèrdua Catalunya perd un referent, un gran intel·lectual i una gran persona”, va assegurar Montilla a Vilopriu, Girona, on va assistir a un acte polític. El vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, també va lamentar en un comunicat la mort del filòsof, “un pensador reconegut mundialment”.
La presidenta de l'Associació Unesco pel Diàleg Interreligiós i pastora protestant Nathalie Reverdin va lloar en declaracions a Europa Press la “senzillesa” del filòsof, que “reivindicava el millor de cada religió”.

Publicat a: Avui 27-08-2010 Pàgina 24

Bibliografia: 


De la mística: experiencia plena de la vida
Mito, fe y hermeneutica
Espiritualidad Hindu: Sanatana Dharma
El Dialogo indispensable: paz entre las religiones
La Plenitud del hombre: una cristofania
La Intuición cosmoteándrica: las tres dimensiones de la realidad
El Espiritu de la política: Homo politicus
La Trinidad: punto de encuentro de las religiones
Elogio de la sencillez
Paz y desarme cultural


Iconos del misterio: la experiencia de Dios

dimecres, 25 d’agost de 2010

Tradicionàrius a les Terres de l'Ebre

El Tradicionàrius manté la gratuïtat sense devaluar-se L'Hort de la Música de Roquetes homenatjarà Josep Bo i presentarà els nous discos de ‘Botifarra' i Mesclat
La crisi econòmica no afectarà ni la gratuïtat ni la qualitat de la dissetena edició del Tradicionàrius a les Terres de l'Ebre, que Roquetes celebrarà els dies 27, 28 i 29 d'agost a l'Hort de Cruells
 Aquest és el missatge que van voler llançar ahir l'alcalde de Roquetes, Francesc Gas; el regidor de Cultura, Sisco Ollé, i el músic Artur Gaya, representant de Túbal Espectacles, la promotora que organitza l'Hort de la Música.“No volem deixar d'apostar per la cultura popular i la música tradicional”, va destacar l'alcalde. Segons Gas, tenint en compte que tots els actes seran gratuïts, “ningú tindrà cap excusa” per no xalar amb el Tradicionàrius de Roquetes.
L'acte més destacat del divendres, 27 d'agost, serà un “ball de butxaca” amb Betzuca, una formació clàssica d'acordió diatònic i violí amb Núria Lozano i Carol Duran, les dues cantants de La Carrau. L'endemà, dissabte 28 d'agost, actuarà el cantador Jordi Prats, un dels guanyadors del concurs nacional de jotes organitzat pel Tradicionàrius ebrenc. Ja a la nit, la XVII Marató de Música Tradicional i Popular estarà dedicada a les cançons de Josep Bo. Així, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries; La Carrau, Pep Gimeno Botifarra; Josep Maria Bonet; Montse Castellà, Juno i Juana Mari Bo interpretaran les cançons del llibre CD editat recentment amb els temes de l'autor de Lo carrilet de la Cava. Serà un concert únic, que donarà pas als concerts de Pep Gimeno Botifarra, Els Groullers i Mesclat, que també presentaran els seus nous discos. Diumenge es farà el III Concurs Nacional de Jota Pepe García Lo Canalero.

divendres, 20 d’agost de 2010

Novetats per a tots

Aquí teniu les caràtules d'algunes de les novetats que ens han arribat a la biblioteca aquests dies.
N'hi ha per a tots els gustos: drama, aventures, comèdia, biografia, infantil...

dimecres, 18 d’agost de 2010

Avui, visita de l'esplai de Roquetes

Avui dimecres al matí, han pujat els xiquets i xiquetes grans de l'esplai de Roquetes i hem fet un taller de contacontes, per a que puguen posar en pràctica uns quants trucs i tècniques a l'hora d'explicar contes els dies de l'esplai i també a casa seua!
Primer els hem fet una introducció sobre com i perquè triar un conte i després alguns truquets per fer la història més amena.

I després han triat un conte per explicar i n'hem descobert alguns dels seus misteris. Abans de marxar n'han agafat uns quants per preparar-se'ls a l'esplai. A veure com sortiran!!

dimecres, 11 d’agost de 2010

Cuina marinera


Cuina marinera: les millors receptes de peix d'ara i sempre
Quim Marques i Manel Marques
Editorial: Columna



Text de contraportada. 
La curiositat i els interessos comuns han portat als autors d’aquest llibre a viatjar durant quasi dos anys arreu de la costa catalana a la recerca d’antigues receptes de la gent de mar. 4.326 km, 32 pobles, 26 barques, 12 llotges, 48 llargues xerrades amb pescadors cuiners, 18 restaurants i 6 cases particulars han donat com a resultat aquesta recopilació d’un centenar de plats mariners tradicionals acompanyats d’una versió actualitzada amb els mateixos ingredients, més pràctica i pensada per a la cuina, els mercats i les presses del nostre dia a dia.
Quim i Manel Marqués tenen el mateix cognom però no són germans. Fa setze anys que comparteixen la passió pel menjar, pels mercats, per la cuina, per la gent, pel mar...i moltes hores de feina a la cuina del restaurant El Suquet de l’Almirall, des d’on han patentat la paella DO Barceloneta, un homenatge al barri que els acull i un exemple de la seva tasca de recuperació de plats autèntics i amb temperament. 
Cuina marinera és el seu segon llibre després de La cuina de la Barceloneta (Columna, 2004).


El llibre recull les principals receptes de la cuina marinera catalana, parteix d'una introducció on s'expliquen les bases d'aquesta cuina: picades, brous i sofregit. Tot seguit les receptes de cullera, que els autors/cuiners divideixen en tres tipus: les de barca, les de les cabanyes dels pescadors i les de la mestressa. El llibre finalitza amb el plat més típic de la cuina marinera: els arrossos (rossejat, arròs negre, arròs de barca...).
D' entre les diferents receptes hi trobem: 
  • Suquet de barques d'arrossegament
  • Suquet de palangre
  • Amanida de ratjada amb ceba de Figueres al cop de puny
  • Catxoflino
  • Cigrons amb galeres
  • Caldereta de llagosta
  • Sipionets amb xocolata
  • Nuadeta de pop
  • etc, etc
Com a curiositat, remarcar que a banda d'un ampli recull de fins a 48 receptes de cuina marinera que fan les delícies de qualsevol, el llibre finalitza amb dos capítols destinats, un al tipus de pesca (curricà, llum, teranyina, volantí), i als tipus de vent (tramuntana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent i mestral). 


YUMI


"Hola, em dic Yumi i sóc una...kokeshi! Una petita nina de fusta. Tins la cara rodona i porto uns quimonos molt bonics. Vinc d'un país molt llunyà."
Preciós conte amb unes il·lustracions sorprenents i una edició molt acurada.
http://www.anneloreparot.com/ en aquesta pàgina web de l'autora, podeu veure altres imatges del conte, i d'altres il.lustracions.
Les KOKESHI, són petites nines de fusta d'una sola peça, sense braços ni cames. Estan fetes i pintades a mà i són originàries del nord del Japó. S'assemblen bastant a les matryoshkes, però no es posen unes dins les altres. Voleu veure com es fan?

dilluns, 9 d’agost de 2010

Cafè dolç, cafè amarg


Text: Anna Obiols
Il·lustracions: Subi
Editorial: Proteus

Hi ha nens que viuen una realitat però en somien una altra

L’Anna Obiols ha creat un text sensible que és la dolça melodia dels pensaments d’un nen que viu al carrer. Les il.lustracions que l’acompanyen surten de la mà destra d’en Subi, dels seus pinzells i de la barreja de les pintures amb cafè. La lectura d’aquest llibre ens farà apreciar aquelles coses petites però fonamentals a les quals no sempre donem importància...

Em dic Mikhail, tinc nou anys
i aquesta és la meva cançó...
Alguns nens diuen que s'avorreixen.
Jo no tinc temps per jugar. 
Ploren perquè no volen anar a l'escola.
I jo perquè no hi puc anar.
...
Entrevista amb Subi i Anna, autors del llibre. 

divendres, 6 d’agost de 2010

Novetats de la setmana


Ningú no ho sabia

Autor: Mari Jungstedt
Editorial: Columna

És estiu a Gotland i un grup d’estudiants d’arqueologia treballa en un antic jaciment víking. Però l’amistat i l’alegria estival del grup s’estronquen quan, tot d’una, la Martina, una estudiant holandesa, desapareix sense deixar rastre. Corre la veu que mantenia una relació secreta amb algú de l’illa: és que potser ha fugit amb el seu amant? Per què? I on? Quan el cos d’un cavall és descobert als camps d’una granja veïna, comencen a circular una altra mena de rumors. El cavall ha estat decapitat i el cap ha desaparegut. Qui voldria el cap d’un cavall mort? En el moment en què l’inspector Knutas comença la investigació, se senten els ecos del passat víking de Gotland. La descoberta del cos nu de la Martina penjant d’un arbre, mutilat amb el que semblen unes marques rituals, obre una nova hipòtesi: algú està convocant les antigues divinitats de Gotland. La Martina ha mort seguint el ritual víking de “la triple mort”, i això indica que aquest no serà l’únic assassinat a l’illa...






Un dia
Autor: David Nicholls
Editorial: Columna


L’Emma i en Dexter es coneixen la nit del 15 de Juliol de 1988 durant la seva festa de graduació a la universitat. Tenen vint anys, acaben de llicenciar-se i el futur sembla oferir-los totes les possibilitats que brinda el món a una parella jove. Malgrat que les diferències entre ells són nombroses, s’entenen de manera immeditata. En Dexter és de família acomodada, despreocupat i aficionat a les festes i les relacions d’una sola nit; però se sent atret per l’idealisme de l’Emma, un noia de classe treballadora, amant de la literatura i d'intel·ligència refinada. Tanmateix, aquell mateix estiu, en Dexter se’n va a recórrer Europa durant tot un any, mentre que l'Emma ha de romandre a Edimburg. Al llarg de vint anys, veurem com evoluciona aquesta història d’amor, les separacions i els alts i baixos, però també les retrobades i les alegries.




Que el món no pari de rodar
Autor: Colum McCann
Editorial: La Magrana



Nova York, agost de 1974. Hi ha un home que camina al cel i la ciutat ha quedat paralitzada. L'equilibrista fa grans gambades sobre la corda fluixa, fa giragonses i el pavero mentre passa d'una de les Torres Bessones acabades d'estrenar a l'altra. Sota seu, les vides de vuit estranys s'entrecreuen les unes amb les altres... En Corrigan, un monjo irlandès d'esquerres que treballa al Bronx amb un grup de prostitutes; la Claire, una vídua de l'Upper East Side commocionada per la mort del seu fill
a Vietnam; en Solomon, el marit de la Claire, un jutge cínic que es dedica a fotre delinqüents de pa sucat amb oli en un tribunal dels downtown; Lara, una artista jove que lluita contra l'addicció a les drogues i un matrimoni liquidat; en Fernando, un fotògraf underground de 13 anys que retrata graffiti; la Gloria, sòlida i orgullosa malgrat anys de dificultats; la Tillie, una puta valenta que havia somiat dur una vida millor... Obra guanyadora del National Book Award 2009. 





Em sento estafada: Una lectura de Simone de Beauvoir
Autor: Araceli Bruch Pla
Editorial: Arola Editors


«El llibre que teniu a les mans és llegeix d’una tirada gràcies a l’agilitat narrativa i a l’hàbil xarxa de l’estructura —farcida de textos originals— que permet seguir fil per randa la trajectòria vital i creativa d’una de les dones més remarcables i avançades del segle XX. Una dona que va lluitar tota la vida contra els convencionalismes i que va instaurar un nou modus operandi en les relacions amoroses i de parella. Una dona que va fer de la seva vida la seva obra. Més que no pas un assaig en sentit acadèmic, aquest llibre pertany al grup de llibres que agafen de bracet el personatge —previ un encaterinament— i passegen amb la persona i la seva obra. D’aquests projectes sorgits a l’ombra de l’estimació en neixen fruits lloables, perquè l’apassionament hi queda implícit. Apassionament que l’Araceli ens transmet pàgina a pàgina i que obté el resultat previst: la lectura se t’emporta. Aquest recorregut amb Simone de Beauvoir —els seus èxtasis i les seves convulsions— no només resulta informatiu, que ho és, sinó que també resulta creatiu, perquè fa el crescendo dramàtic de la progressiva noció d’estafa i triomf que circulen en paral·lel des del principi fins al final. Em sento estafada – Una lectura de Simone de Beauvoir no només és recomanable per la persona-lectora amb interès pel personatge Beauvoir sinó que pot interessar les estudioses, doncs el llibre ofereix una detallada panoràmica de les vicissituds personals de la Beauvoir i, al mateix temps, un repàs sencer de la seva obra.»
(Del pròleg de Josefa Contijoch)





Sota la pell
Autor: Llorenç Capdevila
Editorial: Proa


Sota la pell és una novel·la negra i d'introspecció psicològica que està inspirada en un cas real: l’any 2005, a l’Eix Transversal, va ser trobada morta una prostituta –encara avui no identificada- amb un peculiar tatuatge eròtic. Casualment, o no, el dibuix coincidia amb el del cadàver d’un home assassinat a Darnius un parell d’anys enrere. A partir d’aquí, la novel·la desplega simultàniament dues històries: la de Pau Perellós, un escriptor que acaba de ser abandonat per la dona, i la de Paula Galkiewick, una prostituta polonesa que coneix a peu de carretera. La desaparició de la Paula portarà el Pau a recórrer els baixos fons, en un viatge a l'infern que l’ajudarà a superar la seva crisi creativa i sentimental.


dimecres, 4 d’agost de 2010

"Una educació francesa" de Joan Daniel Bezsonoff, Premi Lletra d'Or


Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Perpinyà1963) és un dels escriptors contemporanis més famosos en llengua catalana de laCatalunya del Nord. Una de les seves primeres literàries fou la reedició de Les Catalanades d'Un Tal en grafia estàndard de l'escriptor rossellonès Albert Saisset abans d'endinsar-se en el gènere de la novel·la històrica. També intervé com a columnista i col·labora regularment a El Periódico així com a les revistes El Temps i L'Avenç.


A més de la seva feina docent (és professor a un institut de Perpinyà i a la Universitat i també ha fet classes a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada), es dedica a la defensa de les llengües sense estat i les cultures dites minoritàries, en especial el català però també l'occità.




La seva obra, "Una educació francesa", (l'Avenç, 2009) ha estat guardonada amb el premi Lletra d'Ordistinció privada que, des del 1956, premia cada any el millor llibre publicat en llengua catalana durant l'any anterior. 

"Una educació francesa no és pas una autobiografia tot i que hi parli molt de mi mateix. Tampoc la consideri com un assaig etnològic on miri de descriure els costums, les olors, la bellesa d’un país desaparegut. Gràcies a la professió de mon pare i a la meua, he viscut set vides com un gat rus. De nin, vaig esquiar als Alps, vaig córrer a la vora del Rin, em vaig amagar als soterranis dels afores de París, vaig recollir petxines a les platges de la Mànega, vaig conèixer l’embalsament d’una llengua a les costes de la Provença. En aquell temps antediluvians sense Internet ni mòbils, els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà a París i calia esperar tres o quatre anys per tenir el telèfon a casa. Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia somniar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs, els carrers plaques blaves amb lletres blanques. Les vaques menjaven herba. La mainada creia en l’existència del Pare Noël. Els carters passaven dos cops al dia. El president de la República editava antologies poètiques, i tots els catalans parlaven català.”