dimarts, 22 de febrer del 2011

El Macba rep l'arxiu del fotògraf Xavier Miserachs

Xavier Miserachs a l'exposició Terré-Miserachs-Masats RICARD TERRÉ


Les filles del reconegut fotògraf Xavier Miserachs han cedit durant 25 anys renovables l'arxiu del seu pare al Macba. El museu conservarà, estudiarà i difondrà el seu llegat.


Arena i Mar Miserachs, hereves del fotògraf Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-1998) han decit l'arxiu del seu pare al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba)durant 25 anys renovables i sense cap tipus de transacció econòmica. L'arxiu Miserachs, que a partir d'ara s'integra en els fons de MACBA, consta de 60.000 imatges fotogràfiques en tires de negatius i unes 20.000 en diapositives i transparències, així com de 2.500 fulls de contactes, documentació administrativa i alguns quaderns de notes. Un patrimoni que recorre 44 anys d'activitat (entre 1954 i 1998) i que està estructurat en sèries que han donat lloc a alguns dels fotollibres més importants de la història de la fotografia espanyola, com Barcelona blanc i negreCosta Brava Show i Los cachorros.


Font: [http://www.ara.cat/cultura/Miserachs-Macba_0_431357700.html]

dilluns, 21 de febrer del 2011

Aquest dimecres 23 de febrer "Festa de carnaval" a la Biblioteca

Sota el mandat del Rei Carnestoltes, començaran uns dies de disbauxa, gresca i bon menjar. Voleu escoltar contes divertits, esbojarrats i disfressats?

No et perdis la festa de carnaval que t'hem preparat per aquest dimecres 23 de febrer!!

A les 17.30h, taller de carnaval. 
I a partir de les 18h Festa de disfresses amb Ball, Música i Jocs




dimecres, 16 de febrer del 2011

El regal del sol

 En Pepet i la Marieta tenien una petita granja on només tenien una vaca,  però canviant una vaca per un corder, un corder, per uns ànecs, i uns ànecs per una bosseta de llavors...van aconseguir la granja més bonica  i més productiva de la comarca. Avui hem descobert com ho van fer, i hem dibuixat la granja en molta gràcia!









dijous, 3 de febrer del 2011

El lector recomana...

Us recomano...
La pel·lícula: Cinco minutos de gloria 

Títul original: Five minutes of Heaven.
Direcció: Oliver Hirschbiegel.
País: Regne Unit i Irlanda.
Any2009.
Duració: 90 min.
nere: Drama, thriller.
Interpretació: Liam Neeson (Alistair Little), James Nesbitt (Joe Griffin), Anamaria Marinca (Vika), Juliet Crawford (Cathy), Mark David (Alistair de joven), Richard Dormer (Michael), Kevin O’Neill (Joe de joven), Pauline Hutton (Sharon), Andrea Irvine (Sarah). 


Intensitat i tensió.

Aquests són els dos substantius que, al meu parer, millor defineixen la pel·lícula d’Oliver Hirschbiegel. D’una manera magistral el director tensa, al llarg de tot el metratge, una corda invisible que desembocarà en el desenllaç com un alliberament, no tan sols dels protagonistes de la història, sinó també de l’espectador. Els moments que fan que això sigui possible els trobem quan Alistair Little,  acompanyat dels seus amics, es dirigeix a casa del germà de Joe Griffin per matar-lo; quan Joe Griffin (James Nesbitt) és dins del cotxe que l’ha de portar a enfrontar-se al botxí del seu germà (Liam Neeson); quan aquest mateix Joe es troba al lloc de rodatge del programa; etc. Moments d’una angoixa i d’una intensitat terribles que, gràcies a l’excel·lent actuació de James Nesbitt (cito com a exemple l’escena dins del cotxe) et fica dins la pell del personatge perquè, fins i tot que l’espectador es pregunti: Podries perdonar l’assassí del teu germà?

Perquè uns dels temes que tracta el film és el de la culpa i el perdó. És possible la redempció després d’haver comès un acte tan execrable com l’assassinat? És possible perdonar i perdonar-se a un mateix? Hirschbiegel posa damunt la taula una qüestió que poques vegades havíem vist al cinema que ens parla de terrorisme. Tant víctima com botxí se senten culpables; tant víctima com botxí necessiten el perdó.

El director ens parla del terrorisme de l’Ira, però l’extrapola al terrorisme, en general. De com quan entres en l’espiral de la violència és molt difícil, per no dir impossible, sortir-ne. Per això Alistair ens diu en l’excel·lent  monòleg davant càmera :  “La societat ha d’evitar que la gent arribi al punt d’unir-se al grup, perquè quan arribes a aquest punt és molt tard. Ningú no podrà parar-te, ningú no et farà canviar. I una vegada dins faràs qualsevol cosa. Mataràs a qualsevol de l’altre bàndol, perquè fer-ho és allò correcte. Quan un s’uneix al grup la societat el perd i allò que necessita és sentir veus en el seu bàndol, detenint-lo abans d’entrar.” La pel·lícula, doncs, no està vista únicament des de l’òptica de la víctima. Aquí tant víctima com botxí donen les seves raons, perquè tots les tenen. En definitiva, tots les tenim.

En aquests temps en què la violència explícita i gratuïta en el cinema està a l’ordre del dia, amb l’únic objectiu d’atreure espectadors, aplaudeixo aquesta pel·lícula que reflexiona sobre la violència i les seves conseqüències. Perquè quan hom mata una persona es produeix el mateix efecte expansiu que quan tires una pedra a l’aigua. Tota la família queda afectada per aquesta mort. I, de retruc, tota la societat.

També hem de tenir present que tota aquesta història de “reconciliació” ve canalitzada a través de la televisió. La televisió es presenta a la pel·lícula, al meu entendre, com una moneda que té dues cares. Dóna la sensació que el que està fent és un acte d’humanitat, però el que realment s’amaga al darrere és el show televisiu pur i dur per aconseguir audiència. A què us recorda això?                                                                 
                                                                                      Pilar Salanguera