dijous, 3 de febrer de 2011

El lector recomana...

Us recomano...
La pel·lícula: Cinco minutos de gloria 

Títul original: Five minutes of Heaven.
Direcció: Oliver Hirschbiegel.
País: Regne Unit i Irlanda.
Any2009.
Duració: 90 min.
nere: Drama, thriller.
Interpretació: Liam Neeson (Alistair Little), James Nesbitt (Joe Griffin), Anamaria Marinca (Vika), Juliet Crawford (Cathy), Mark David (Alistair de joven), Richard Dormer (Michael), Kevin O’Neill (Joe de joven), Pauline Hutton (Sharon), Andrea Irvine (Sarah). 


Intensitat i tensió.

Aquests són els dos substantius que, al meu parer, millor defineixen la pel·lícula d’Oliver Hirschbiegel. D’una manera magistral el director tensa, al llarg de tot el metratge, una corda invisible que desembocarà en el desenllaç com un alliberament, no tan sols dels protagonistes de la història, sinó també de l’espectador. Els moments que fan que això sigui possible els trobem quan Alistair Little,  acompanyat dels seus amics, es dirigeix a casa del germà de Joe Griffin per matar-lo; quan Joe Griffin (James Nesbitt) és dins del cotxe que l’ha de portar a enfrontar-se al botxí del seu germà (Liam Neeson); quan aquest mateix Joe es troba al lloc de rodatge del programa; etc. Moments d’una angoixa i d’una intensitat terribles que, gràcies a l’excel·lent actuació de James Nesbitt (cito com a exemple l’escena dins del cotxe) et fica dins la pell del personatge perquè, fins i tot que l’espectador es pregunti: Podries perdonar l’assassí del teu germà?

Perquè uns dels temes que tracta el film és el de la culpa i el perdó. És possible la redempció després d’haver comès un acte tan execrable com l’assassinat? És possible perdonar i perdonar-se a un mateix? Hirschbiegel posa damunt la taula una qüestió que poques vegades havíem vist al cinema que ens parla de terrorisme. Tant víctima com botxí se senten culpables; tant víctima com botxí necessiten el perdó.

El director ens parla del terrorisme de l’Ira, però l’extrapola al terrorisme, en general. De com quan entres en l’espiral de la violència és molt difícil, per no dir impossible, sortir-ne. Per això Alistair ens diu en l’excel·lent  monòleg davant càmera :  “La societat ha d’evitar que la gent arribi al punt d’unir-se al grup, perquè quan arribes a aquest punt és molt tard. Ningú no podrà parar-te, ningú no et farà canviar. I una vegada dins faràs qualsevol cosa. Mataràs a qualsevol de l’altre bàndol, perquè fer-ho és allò correcte. Quan un s’uneix al grup la societat el perd i allò que necessita és sentir veus en el seu bàndol, detenint-lo abans d’entrar.” La pel·lícula, doncs, no està vista únicament des de l’òptica de la víctima. Aquí tant víctima com botxí donen les seves raons, perquè tots les tenen. En definitiva, tots les tenim.

En aquests temps en què la violència explícita i gratuïta en el cinema està a l’ordre del dia, amb l’únic objectiu d’atreure espectadors, aplaudeixo aquesta pel·lícula que reflexiona sobre la violència i les seves conseqüències. Perquè quan hom mata una persona es produeix el mateix efecte expansiu que quan tires una pedra a l’aigua. Tota la família queda afectada per aquesta mort. I, de retruc, tota la societat.

També hem de tenir present que tota aquesta història de “reconciliació” ve canalitzada a través de la televisió. La televisió es presenta a la pel·lícula, al meu entendre, com una moneda que té dues cares. Dóna la sensació que el que està fent és un acte d’humanitat, però el que realment s’amaga al darrere és el show televisiu pur i dur per aconseguir audiència. A què us recorda això?                                                                 
                                                                                      Pilar Salanguera